Xarxes socials: Facebook Twitter Youtube

ESP

CAT

ENG

Novetats

La construcció de la veritat

En quins espais es construeix la veritat? On la podem trobar? En quins formats s’ha de preservar la credibilitat informativa? Cada cop més artistes, fotògrafs, cineastes i periodistes treballen en l’exploració d’una cultura de la sospita pel que fa als espais validats de producció d’informació. Quins nous models de credibilitat es poden configurar? El fake, per definició, es construeix amb l’objectiu de ser descobert?

 

En el marc del cicle Valor! 10 debats sobre la construcció del valor de la ciutat a la Virreina Centre de la Imatge, Sergi Vicente, periodista i director de Barcelona Televisió, i Joan Fontcuberta, artista, comissari d’exposicions i teòric de la fotografia han debatut i reflexionat sobre el fake com a exercici periodístic i artístic. El debat L’opció de la confusió: el valor polític de la ficció moderat per Andrés Hispano, realitzador audiovisual i comissari d’exposicions, proposa una reflexió i una valoració del fake i dels exercicis d’intrusisme en mitjans que se’ls pressuposa certa objectivitat i que porten dècades aplicant-se. Fent una mirada històrica el fake neix a la Postguerra de la Segona Guerra Mundial, amb una certa complicitat amb l’espectador. El fake, el fals documental, ha de mantenir en un punt del seu relat un element exagerat que permeti comprendre que en un moment determinat es destapa la veritat.




Per Joan Fontcuberta un fake és una espècie de dispositiu o de gènere que afecta a diferents àmbits de la nostra vida com a la cultura popular, a l’art, al periodisme, a la política o a la ciència. Es pot considerar com fer passar una falsedat com a veritable, és a dir, un contingut que sabem que és fals com a creïble. En el nucli d’aquesta definició s’involucren dos conceptes claus: el de veritat i el d’engany. Per arribar a l´status de fake abans s’han de revisar una sèrie d’elements i conceptes que el preparen. El primer és el domini semàntic de la falsedat, la no equivalència entre el discurs i el fet i és una propietat de la parla, del judici i competència de la deontologia; la mentida és la voluntat conscient de desviar el discurs del fet i és competència de l’ètica; l’engany és la voluntat conscient que una mentida sigui acceptada pel receptor com a veritat i per tant, és competència de l’ètica; el frau és un engany que l’emissor obté un benefici i el receptor un perjudici i és competència de la llei, de l’ordenament jurídic; la impostura és un engany amb aparença de la veritat i és competència de l’ètica; la ficció és fingida, simulada i és un discurs que té a veure amb la fantasia i imaginació dels fets i és competència de la epistemologia i finalment s’arriba al fake, que és una ficció impostada. Una ficció amb aparença de veritat que s’infiltra en els dispositius de transmissió de la informació i es camufla sota l’aparença d’un gènere familiar irreconeixible. En el fake hi ha dos conceptes claus: infiltració i camuflatge i no és competència ni de l’ètica ni la llei sinó de la política, d’un determinat activisme que intenta incidir en una consciència pública del receptor.

Quines són les estratègies del fake? Fontcuberta presenta un decàleg per descriure-ho a través d’un argument creïble i plausible, la predisposició de l’audiència, l’oportunitat en el temps i en l’espai, l’enquadrament del relat dins un marc veritable, deixar marge a l’ambigüitat i l’equívoc, activar els perjudicis del públic, desviar l’atenció utilitzant les tècniques de l’il·lusionista, desimplicar-se del relat però implicar el receptor i aplicar les retòriques de persuasió tradicional. Aplicant aquestes 10 pautes es té unes garanties d’èxit. I quines són les motivacions del fake? Segons varis autors el fake és parodia, crítica i és deconstrucció de la informació. A partir d’ara ja no sabem quina informació és fake i quina no ho és i això provoca un estat d’alerta. “L’actitud de desconfiança, de recel, de sospita, de dubte en definitiva que és la base del coneixement i de la ciència ha de ser un criteri que imperi amb les nostres relacions amb la realitat, un criteri que ens ha de prevenir per revisar críticament la informació que rebem”, sentencia el teòric de fotografia.

Sergi Vicente en el marc del debat afirma que “en periodisme sempre hi ha una subjectivitat i l’objectivitat que és difícil d’aconseguir. No obstant, s’ha d’intentar trobar aquesta objectivitat però també combinada amb un esforç de sinceritat perquè per molt que es contrastin parts d’una mateixa veritat s’ha de ser molt honest amb la teva audiència”. I afegeix que “la manipulació sempre ha existit i per això la credibilitat és difícil d’aconseguir. És picar pedra, guanyar-t’ho a pols. Costa molt de guanyar i molt poc de perdre quan no has estat rigorós. No hi ha marge d’equivocació i s’ha de ser molt escrupolós”. Vicente insisteix en la dificultat de la credibilitat però apunta elements disruptius que ho accentuen com ara l’acceleració de la informació, les coses es produeixen molt ràpid, es prioritza la immediatesa i es contrasta poc la informació. La immediatesa et converteix en un esclau. Un altre factor és la infoxicació, tenim una allau d’informació que genera seriosos reptes no només de transmetre sinó per part de l’audiència a l’hora d’escollir a quines informacions els hi atorga credibilitat. I també un terreny abocat a la idiotització de la societat o de la hipnosis i en la democratització de l’accés a la informació però també de la producció i distribució de la mateixa. El periodista valora les persones que es dediquen a fer fakes, a fer una sacsejada aquesta hipnosis e idiotització de la societat perquè ens donin com a espectadors un toc d’atenció. Estant en alerta podrem aprofundir en noves tendències com el periodisme de dades, les dades no enganyen, i amb el software de detecció de fotografies muntades, puntualitza el director de BTV.

Per acabar, s’afirma que el fake necessita ser descobert perquè sinó es queda amb engany. Ha d’incorporar les claus perquè el públic l’arribi a descobrir. Sinó no és un fake eficaç. Pel que fa als límits del fake, Fontcuberta apunta que el sentit comú et guia dels riscos que pot generar. Així mateix comenta que ningú en té l’exclusiva i no és patrimoni de cap àmbit. Vicente conclou afirmant que el fake no es pot institucionalitzar i no es pot produir sistemàticament.


Sílvia Porta Simó